Èra un freg matin de genièr, pendent una escapada que me menèt cap al còr dels Pirenèus espanhòls, a costat d’Estamariu, que descobriguèri una sorga encantada. Condusissiái a bòrd de ma veitura equipada pels païsatges ennevats, quand vegèri sus ma drecha d’enfants, de femnas e d’òmes, sièis o sèt cresi, qu’emplenavan de bidons voides d’una aiga que gisclava d’una paret de ròca. A mon esquèrra, lors veituras, malas dobèrtas, èran pargadas sus una airal de picnic. Me parguèri a mon torn, traversèri la rota e gausèri m’en aprochar. Parlavan espanhòl e me soriguèron.
Lor demandèri alara en occitan d’informacions a prepaus d’aquesta aiga. Me respondèron qu’èra aquí dempuèi totjorn, e en se fretant la pança, apondèron qu’èra excellenta per la digestion. Mas ne coneissián pas lo seu nom. Una mameta me mostrèt amb lo seu det la montanha que nos susplombava e m’expliquèt qu’èra mesa en botelha ailamont.
Aguèri l’astre de trobar doas botelhas voidas dins ma veitura. Tala una raubaira, las emplenèri, e partiguèri en las mercejant totas. Èri determinada a trobar lo nom d’aquela aiga.
Ara, una enquèsta m’a desvelada que se sona Pineo. Sa sorga se tròba a una altitud de 1 100 mètres sus una montanha que fa partida de las montanhas de Bana. Foguèt descobèrta en 852, quand lo monastèri « Sant Vicenç de Pinsent », qu’es en roïna ara, foguèt bastit just a costat de la sorga, dins un luòc qu’es ara un pargue natural protegit.
Son debit es de 25 000 litres per ora. Fornís una aiga non pompada, naturalament filtrada per las ròcas, que giscla de las prigondors jos los uèlhs del trencalòs, un aucèl rar, que s’installèt i a qualques annadas dins aqueste pargue natural de la region d’Estamariu. Sos benfaches digestius son ligats a sa febla dòsi en minerals. L’aiga qu’es pas utilizada per la mesa en botelha camina dins lo riu Segre que fa 261 km de long.
Emai, sabètz qué ?!
Aquela aiga, la Pineo, foguèt nomada la melhora aiga potabla de taula del mond en 2019 ! Me vos cal dire que me triga de la far tastar a mas collègas d’Aprene-1 e a lors fins cèls de boca ! Aquel don de la tèrra, pur e intacte, que trona segurament sus las melhoras taulas del mond, mormolha los secrèts del passat e capita pr’aquò a s’encaminar fins a nosautres.
Maria Frigerio e la còla
Laisser un commentaire