Poder pas s’assetar sus una plaja, per agachar la mar,
Mas s’amassar dins lo metro, per anar trabalhar.
Ausir l’importància dels ligams socials per la santat mentala dels mainatges,
Mentre que las escòlas tampavan per una durada indeterminada.
Acceptar de situacions forçadas de proximitat,
Mentre que la solitud bresava d’autres.
Jogar pas mai, cantar pas mai
Que dins sa docha, e isolada.
Aimar qualqu’un, e quicòm tanben,
Mas a distància, sens o tocar.
E per Nadal, visitar pas nòstres parents
Mentre qu’èra benlèu lor tot darrièr …
Deure acceptar, enfin,
Que lo confinhament èra lo prètz a pagar, per la nòstra libertat.
La prima florissiá
Mentre que nòstras armas se perdián.
Cinc ans ja, cinc ans a pena, e puèi ma pena.
Que nosautres oblidem pas jamai
Que nos remembrem totjorn
Que siam conscients tanben
Que sosquem sovent
Qu’aprengam tot simplament …
Maria Frigerio e la còla
Laisser un commentaire